Els blocs no són ni molt menys un invent de finals del segle XX, ans al contrari. Dins la literatura en català, per exemple, trobem el cèlebre “Calaix de Sastre” del Baró de Maldà, obra que per cert no ha estat mai publicada, ja que ocupa 52 volums. En realitat un bloc és això, un calaix de sastre, on es pot trobar una mica de tot, per a tots els gustos, però on hi sol haver coses útils. Tenim també el famós “Quadern Gris” d’en Josep Pla, en la literatura d’inicis del segle XX. A part, tampoc podem obviar la “Crònica” de Ramon Muntaner o el “Llibre dels feits” de Jaume I, que narren ambdós, de forma detallada i ordenada cronològicament, fets d’armes i guerres. Altres textos imprescindibles en català són el “Glossari” d’Eugeni d’Ors, el “Dietari d’un pelegrí a Terra Santa” i “En defensa pròpia” de Mossèn Cinto Verdaguer o els diaris de Gaziel (Agustí Calvet). Obres com ara aquestes podrien ser els precursors dels blocs.
El dietarisme és, doncs, la fórmula literària clàssica més propera al que avui en dia són els blocs. Però si més no podem establir tres diferències bàsiques entre els dietaris i els blocs. La primera és la dificultat de publicació d’un dietari, un gènere que mai ha estat gaire popular (si exceptuem alguns títols concrets), mentre que els blocs són instantanis i la seva publicació és segura. Això ens porta a enumerar la segona diferència: el dietarisme pot tenir dues vessants, la personal (una persona escriu un diari per a ella mateixa) i la pública (una persona escriu un dietari amb intenció de fer-lo públic, ja sigui pel seu contingut o perquè la persona en qüestió és famosa)3. Un bloc es basa exclusivament en la vessant pública, ja que està precisament publicat a Internet. Tampoc cal obviar la diferència formal: els dietaris es publiquen en format paper, generalment molt distanciats del moment en què han estat escrits. Els blocs presenten un avantatge respecte a això: el seu format és digital4, a través d’Internet, permet la publicació instantània del contingut en el mateix moment en què es crea. Això dóna als blocs una espontaneïtat que els caracteritza, perquè encara que després les entrades es puguin editar (a diferència del que passa amb el format paper), la primera versió sol ser la que compta; a part de l’avantatge d’escriure les coses en el moment que passen i/o quan realment són tema d’actualitat. Finalment, la diferència gairebé més important, és que els blocs trenquen amb l’esquema clàssic de lectura cronològica: les entrades es presenten en ordre cronològic invers, amb la qual cosa el lector llegeix primer els escrits més recents i acaba pels més antics.
El que sí es pot afirmar rotundament és que ha canviat la manera de pensar, ja que avui en dia els blocs són molt populars, però antigament hi havia tres motius principals per a escriure un dietari:
- La persona que escrivia el dietari vivia fets importants i creia que els havia de recollir.
- La persona que escrivia el dietari tenia un gran concepte de la seva pròpia importància i volia deixar constància de la seva existència.
- L’escriptura era la manera de pensar de la persona que escrivia el dietari.
Aquest darrer punt es reflecteix, per exemple, en la necessitat d’escriure que comenta Stendhal en les seves obres. Així doncs podem afirmar de blocaires teclaferits (impulsats a escriure, però amb la mà oberta, a diferència dels escriptors clàssics que ho feien amb la mà tancada) i teclamolls (impulsats a escriure regularment). “Nulla dies sine post” (cap dia sense entrada), com expressa Toni Ibàñez de Tros de Quòniam.
El segle XX ha estat, literàriament, el segle durant el qual s’han escrit menys dietaris; un fenomen que es contradiu, doncs, amb l’emergència dels blocs. Així doncs, algunes coses han canviat:
- L’emergència dels blocs ha permès la democratització de les opinions. Ara ja no cal pertànyer a un partit o a un mitjà per poder fer difusió de les pròpies idees, així que s’ha popularitzat tant en facilitat d’accés com en gratuïtat.
- El naixement dels blocs ha provocat una revolució, una popularització del món de l’escriptura. Ara per a escriure no fa falta estar subjecte a l’opinió de l’editor o de la línia de l’editorial, un mateix escriu i publica sense filtre. Aquesta revolució és equiparable a la invenció de la puntuació: des del moment en què s’inventa es popularitza la lectura, que abans estava restringida a uns pocs, lectors especialistes, que ho feien en veu alta i amb públic. Així doncs, escriure no està actualment reservat a uns pocs professionals. Així com també la invenció de la impremta fomentà la lectura, la invenció dels blocs està fomentant la escriptura.
- Els blocs, són en part mitjà de comunicació i en part mitjà de teràpia. Els blocs poden tenir interessos de l’estil estètics o literaris, però són un mitjà d’expressió personal de l’autor. Un exemple molt clar n’és el bloc de la Flaneuse:
La Flaneuse escriu animada pel fet de saber que algú llegeix les seves paraules, comparteix la seva manera de veure les coses o en discrepa, des de l’anonimat, des del silenci, des de l’amistat de molts anys o de la nova coneixença.
- Si entenem el bloc com a mitjà de comunicació, es pot afirmar que tenir un bloc dóna veu a persones que no en tenen. Un gran exemple és el bloc de Salam Pax, “Where is Raed?”, que narrava en primera persona la veritat diària de la invasió dels EEUU a l’Iraq, sense filtre i sense censura.
En la blogosfera també hi ha exemples de contradicció. Escriptors o guionistes o intel·lectuals de tota mena que cobrarien per a escriure columnes en un diari, un programa de ràdio o fins i tot un llibre, mantenen blocs d’accés gratuït i lliure a Internet. Exemples en són els blocs d’Orteu, Perelló i Salvadó (guionistes), Josep Maria Terricabras (filòsof), Joan Josep Isern (crític literari), Biel Mesquida (escriptor) o Quimi Portet (músic). Però la contradicció més gran es dóna en parlar de la mateixa aparició dels blocs: els blocs, els grans hereus del dietarisme, han aparegut en una època en que precisament aquest gènere literari estava en declivi.
En resum, es pot afirmar que els blocs ofereixen a la gent allò que durant temps ha volgut fer i no ha pogut: jugar a ser periodistes, però amb expressió lliure. I és que precisament el planteig que va fer Vilaweb en obrir els Blocs de MésVilaweb va ser el d’adaptar el concepte d’edicions locals a edicions personals. La grandesa de la blogosfera és que no cal ser un professional per a convertir-se en columnista, explicar notícies o opinions personals, donar a conèixer noves informacions o relatar contes. La blogosfera, doncs, no s’ha d’entendre com a diaris personals que narren tan sols si l’autor ha anat al dentista, si ha suspès un examen d’àlgebra o si se li ha escapat el metro. Si tots els blocs fossin així, possiblement el mitjà no hauria existit o no hauria agafat la repercussió que té avui en dia.
Finalment falta fer una reflexió. Si els blocs són els hereus d’un gènere literari, podem considerar que són literatura? Hi ha varietat d’opinions sobre això. La més estesa, però, és que si un lavabo pot ser considerat art (encara que l’hagi de firmar un artista famós), els blocs poden ser considerats literatura, els editi qui els editi, i sigui en format text o en qualsevol altre format. La tecnologia digital, doncs, afavoreix la creació de nous patrons de creació literària. Aquest context digital acabarà obligant, segons comenta el grup d’investigació Hermeneia de la UOC, “a redefinir els conceptes més bàsics de la teoria literària per a [...] apropar-nos críticament a les noves formes de textualitat electrònica”.
